-I això del Wildstrubel, on és?
Quan ja m'havien fet aquesta pregunta més d'una dotzena de vegades, vaig creure que potser seria apropiat de fer una petita nota a la revista Muntanya, no només per explicar les nostres experiències durant la visita que varem fer, la setmana santa del 94, a aquesta interessant regió de l'Oberland de Berna, sinó, principalment, per donar a conèixer unes muntanyes molt adients per a la pràctica de l'esquí i, potser, escassament conegudes entre els muntanyencs del nostre país.
Comencem dient que l'Oberland (l'alt país) de Berna és un massís alpí d'una llargada d'uns 90 km i una amplada mitja de 30 km: Com si diguéssim, d'Andorra a l'Aneto. En aquesta regió, a més de 8 cims de més de 4000 m, ben coneguts (i cobejats) de tothom, a més del popular Eiger, trobarem una llarguíssima llista de massissos "secundaris" que ens poden oferir tot i més del que el muntanyenc, l'esquiador i l'excursionista poden desitjar. El Wildstrubel és un d'aquests massissos.
On és, doncs, el Wildstrubel? Si comencem a resseguir el massís de l'Oberland de ponent a llevant, i si prenem, con s'acostuma a fer, el Sanetschpass com a punt d'inici de la serralada, ens trobem, en primer lloc, amb el massís del Wildhorn, una muntanya bonica i molt esquiable, de 3.247 metres d'alçada. A continuació ve el Rawilpass, pas natural entre Sierre, al Valais, i Lenk, a l'Oberland. Més a llevant, entre aquest pas i el Gemmipass, hi ha el massís del Wildstrubel. Si seguíssim més cap a l'est, trobaríem la vall de Kandersteg, el meravellós massís de la Blumlisalp i, més enllà encara, el nucli de l'Oberland: la gegantina gelera de l'Aletsch amb la Jungfrau i l'Aletchhorn i tota la munió de cims esplèndids i poderosos. Ja tenim situat, d'aquesta manera, el massís del qual volem parlar. Si encara us cal algun altre punt de referència, diguem que a ponent del cim principal del Wildstrubel hi ha la gelera de la "Plaine Morte", on acaben les pistes d'esquí de Crans-Montana. Al nord, tenim l'Engstligenalp, amb les pistes d'esquí d'Adelboden. Al sud-est, en fi, hi ha l'estació termal de Leukerbad que constitueix, com veurem, un punt natural d'accés al massís.
Cims que coronen muralles altíssimes de fins a dos mil metres, cingleres ferotges i, també, llargs i regulars pendents que, als nostres ulls, semblen fets a posta per a l'esquí, això és el que trobarà aquell qui gosi deixar de banda, per un moment, altres llocs potser més à la mode i venir al Wildstrubel. Tot això i, a més, si la sort us és favorable, com va ser-nos-ho a nosaltres, uns panorames extensíssims i una neu immillorable. Una regió, en resum, per a gaudir de l'esquí de muntanya en la seva més alta expressió.
Un Diumenge de Rams al matí, la Marta Estrada, en Josep Maria Sala, en Josep Llinares i jo mateix preníem el primer telefèric que, des de Leukerbad, remunta l'inexpugnable cinglera que tanca tota la vall i ens duu als altiplans del Gemmipass. Són 900 metres d'una verticalitat extrema per on, a l'estiu, serpenteja un agosarat camí, però que ara, amb la generosa capa de neu que tot ho cobreix, formen una barrera infranquejable. Un cop dalt, sorprèn, pel fort contrast, la gran planura del Lämmerenboden, però, tot seguit, l'interès es centra en el dilatat panorama que ens envolta: Ben a prop, el massís del Rinderhorn - Balmhorn - Alters; literalment als nostres peus, la fonda vall de Leuk; al nostre davant, els atractius pendents del Wildstrubel i els seus satèl.lits, que volem conèixer; finalment, per tota la volta de migdia de l'horitzó, les muntanyes del Valais, del Montblanc al Monte Leone, rivalitzant entre elles en bellesa i magnificència. Salut, altiu Weisshorn! Salut a la Dent Blanca i als Mischabel! Salut, poderosos amics!
Simultàneament a l'alegria que ens omplia per la visió d'un panorama tan ampli, constatem que tota la muntanya és coberta d'una considerable capa de neu nova, sense cap rastre enlloc, d'impecable qualitat. Què més podem desitjar!
Pensem fer estada al Lämmerenhütte, un refugi força nou, confortable i plenament acollidor que es troba a unes dues hores de camí de l'estació del telefèric. Tan curt és el trajecte que, com és ben lògic, aprofitem aquesta jornada per a fer un primer cim magnífic: El Daubenhorn, de 2.941 metres. La pujada, per uns pendents regulars i mantinguts, és agradosa i interessant. Els esquís es deixen a molts pocs metres del cim, l'arribada al qual es fa per una minsa aresta vertiginosa: més de 1500 metres ens separen, en vertical, de les teulades dels xalets de Leukerbad, que veiem als nostres peus. Un cop al cim, començaran a repetir-se els crits de joia que ja entonàvem al coll: la immensitat dels Alps, amb tantes valls i muntanyes conegudes i tantes i tantes altres que encara no hem pogut visitar! De tota la volta de l'horitzó, hi ha, però, una muntanya singular, massissa, que crida fortament l'atenció. Es el Bietschhorn, una de les muntanyes més belles i respectables de tots els Alps, que viu, però, una vida discreta i tranquil.la, lluny de l'èxit i la fama de tants altres cims amb menys mèrits que ella. La seva "dissort" prové del fet d'alçar la seva testa "només" fins a 70 metres per sota de la mítica ratlla dels 4.000!
Descriure la baixada del Daubenhorn, aquell Diumenge de Rams, és cosa que deixo a la vostra imaginació d'esquiadors muntanyencs. Neu verge, pols i fonda i un pendent fort, llarg i regular. En definitiva, allò que sempre busquem i que només molt de temps en temps trobem.
L'endemà calia anar a visitar el cim principal de la regió, el propi Wildstrubel, de 3.243 metres. De fet, sota aquest nom es coneix tota una llarga carena, en forma d'arc de cercle, amb tres puntes principals, totes de la mateixa alçada. Com que el desnivell, del refugi al cim, no arriba als 800 metres, és ben factible, en un sol dia, fer tres o quatre cims. Nosaltres varem fer el Mittlerer Gipfel, el Wildstrubel pròpiament dit i l'Steghorn, un cim una mica més separat, que s'alça fins els 3.146 metres. Si el temps i les cames hi ajuden es pot pensar en fer, també, el Grossstrubel i fins l'Schneehorn. En aquesta segona jornada el temps era un xic inestable i la neu, lleugerament menys excelsa, però també varem gaudir-hi de valent i les grans nuvolades que, de temps en temps, ens envoltaven, afegien, encara, relleu i dimensió a les ascensions i els descensos. Seracs i cingleres, cornises inversemblants, les nostres pròpies traces, en ziga-zagues maldestres, tot prenia unes tonalitats màgiques i agradoses.
Convé remarcar que tota aquesta arcada de cims que, del Daubenhorn a l'Steghorn, envolten el Lämmerenhütte i tan aptes són per a l'esquí, presenten, per l'altre costat, unes cingleres extraordinàries, la qual cosa dóna un gran caràcter a les ascensions. Per la banda de ponent, el cim central del Wildstrubel domina de prop de dos mil metres les verdes pastures de la vall de Lenk, que semblen ser a tocar del cim, mentre que l'Steghorn cau, en una abrupte cinglera, sobre l'Engstligenalp.
L'endemà volíem visitar la zona que es troba al sud del refugi, coronada pels cims de l'Schwarzhorn (3.104 m), el Rothorn (3.102 m) i l'Schneehorn (3.177 m), tan propers un de l'altre que poden ben bé fer-se en un sol dia. Quin no va ser el nostre desengany quan, en llevar-nos, veiem que el temps ha canviat a dolent i la visibilitat és tan escassa que no cal ni pensar a fer camí cap els cims que cobejàvem! Va ser, afortunadament, un petit ensurt d'escassa importància: cap a les deu del matí les nuvolades s'esqueixen de sobte i el sol llueix amb tanta força com podem desitjar. Som-hi! No tindrem temps de fer els tres cims que volíem coronar, però l'ascensió a l'Schwarzhorn ens deixa extraordinàriament satisfets i el descens, altre cop per una neu pols fonda immillorable, és més del que podíem demanar.
Ja us he explicat la nostra excursió per la zona del Wildstrubel, que tan bons records ha deixat en el nostre esperit. Per acabar voldria repassar algunes de les possibilitats complementàries que la regió ofereix, per tal de que pugueu confeccionar un programa adaptat a les vostres disponibilitats de temps.
Es natural el dedicar tres dies a fer l'ascensió de tots els 8 cims que envolten el Lämmerenhütte, tots ells magnífics per a la pràctica de l'esquí. El primer dia, aprofitant la pujada al refugi, podeu fer el Daubenhorn. Un altre dia, podeu pujar, en una jornada relativament llarga, les tres puntes del Wildstrubel i l'Steghorn. En un tercer dia, podeu anar a la zona de l'Schwarzhorn, el Rothorn i l'Schneehorn.
És totalment impossible de retornar a Leukerbad amb els esquís als peus, perquè la muralla que envolta la capçalera de la vall de Leuk és, com ja hem dit, totalment infranquejable. Per tots els altres costats, però, no hi manquen els descensos llargs i interessants. A ponent del Daubenhorn hi ha un pas factible que, a través d'un segon coll, ens durà al fons del Valais. Entre el Rothorn i l'Schwarzhorn hi ha un descens força franc cap a la banda de Montana. Aquestes dues travessies, tot i que deuen ser molt interessants, tenen l'inconvenient de que, un cop s'acaba la neu, és possible que calgui fer una llarga caminada fins que no es troba un medi de transport públic. Molt més simple, però també menys interessant, és saltar pel coll entre el Rothorn i l'Schneehorn, que comunica amb la gelera de la Plaine Morte, on trobarem les pistes d'esquí de Crans-Montana i des d'on ens serà fàcil retornar, amb transport públic, fins a Leukerbad, on haurem deixat l'auto. Un descens clàssic, de gran categoria, és el que, des del cim del Grossstrubel baixa, a través d'un pas obligat, fins l'Engstligenalp, 1.300 metres més avall. Un altre descens natural consisteix en baixar cap a Kandersteg. En tots dos casos, el retorn a Leukerbad requereix una combinació d'autos de línia més el tren que travessa el túnel del Lötschberg.
Justament a llevant del Gemmipass hi ha, com ja hem comentat, l'important massís que comprèn els cims del Rinderhorn (3.453 m), l'Altels (3.629 m) i el Balmhorn (3.699 m). Són cims formidables, de gran caràcter alpí i que, si les condicions són favorables, podrien ser fites d'un altíssim interès per a un esquiador de muntanya. Però convé tenir en compte que són cims francament difícils! El més accessible dels tres és, sens dubte, el Rinderhorn, que pot assolir-se des del propi Lämmerenhütte. Cal primer baixar fins el Daubensee i després remuntar uns 1.200 metres fins el cim. El pendent, però, és molt redreçat i només l'emprendrem si les condicions de la neu ho permeten. l'Alters i el Balmhorn mereixen capítol apart. Aquí ja ens movem en uns nivells de dificultat alpina que no tenen res a veure amb el que fa referència al massís del Wildstrubel, del qual hem parlat abans. Per assolir aquests dos cims pernoctarem a l'hotel de muntanya d'Schwarenbach i ens caldrà salvar un desnivell de 1.700 metres. Són cims que es troben prop del límit de l'esquí extrem però que, si tant el vostre nivell d'esquí com l'estat de la neu són òptims, seran, imagino, magnífics. L'Altels, en particular, és un cim singular que gaudeix d'una certa anomenada entre els esquiadors suïssos. El motiu és fàcil d'entendre: del cim es desprèn una pala uniforme i vertiginosa de més de 1.700 metres de desnivell i d'una inclinació mitjana de 30 graus, que es converteixen en 40 en els darrers 400 metres de desnivell! Es tot un repte per als millors esquiadors-alpinistes.
(Article aparegut a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya)