Quin sentit tindria el nostre esport si un cim fos l'obra d'un dia, si l'experiència de l'ascensió comencés i acabés en ella mateixa, en unes poques hores, si no hi hagués abans el desig i després el record. No, un cim no es fa en un dia i l'acte físic de l'ascensió és només una petita part del llarg camí. Jo vaig començar a pujar la Meije ara fa vint-i-un anys, quan el malaguanyat Josep Llaudó va presentar, a la sala d'actes del Centre, unes diapositives de la seva travessia de la Meije i jo, que acabava de descobrir l'excursionisme (el Bertí, el Montseny, el Corredor...) vaig voler fer-me alpinista. Aquell mateix any, devia ser el setanta o potser el seixanta-nou, la revista Muntanya publicava unes paraules d'en Jaume Fabrés que encara ara recordo: parlava de la Meije anomenant-la "la més alta emoció de la meva carrera alpina". La Meije, la "Grande Difficile", la paret que va corprendre Whymper, l'aresta "formidable més enllà de tota expressió" dels germans Zsigmondy. Coolidge, que va realitzar la segona ascensió, ens fa saber que "seria fàcil d'anomenar passos d'una dificultat semblant a altres cims però, presa en conjunt, la Meije sobrepassa en dificultat tots els altres cims. Fins i tot les roques del pic d'Olan no poden comparar-se-li....ni el Rothorn, ni la Dent Blanche ni el Bietschhorn no poden comparar-se-li, ni que sigui per un instant". Així va començar la meva relació amb la Meije: sense mai haver-la vista.
Va ser el vuitanta-vuit quan la vaig veure per primer cop. Era a França per motiu de la feina i vaig anar a la Bérarde tot sol. La Meije no es veu pas, de la Bérarde estant, però, si us allunyeu uns minuts del poblet, pel camí del Plan du Carrelet, veureu com treu el cap uns instants, emmarcada per les vessants de la vall delsEtançons. Però no és pas així com cal veure la Meije: és millor seguir la vall dels Etançons cap el nord per tal de que, després d'una hora bona de camí ens aparegui al davant, en un instant sublim, una paret de 1600 metres d'ample per 900 d'alt: la paret sud de la Meije, amb els seus accidents característics: el Grand Pic, la bretxa Zsigmondy, el Doigt de Dieu, el Glacier Carré i, sobretot, l'aresta del Promontoire, l'únic punt feble de la muralla, el camí de Castelnau i Gaspard, la ruta clàssica. Millor faríeu encara si pugéssiu a la Maye, un mirador magnífic, i hi anéssiu disposats a viure-hi el capvespre, veient com el camí del sol fa aparèixer els subtils relleus i els més diversos colors del granit de la Meije. No us sabrà cap greu esmerçar-hi un parell d'hores. Mireu bé el cim, com si diguéssiu: No vinc avui a pujar-te, només vull saber qui ets.
La travessia de la Meije, entre la Bérarde i Villar d'Arène, és un itinerari que reuneix, en el més alt grau, la bellesa i l'equilibri que associem a les obres d'art que mereixen el nom de clàssiques. Moltes veus més autoritzades que la meva, de Coolidge a Rébuffat, n'han cantat les excel.lències. Tot sembla haver estat dit: els passos de la via duen noms que ens recorden l'època d'or de l'alpinisme, cada accident del terreny ens parla del coratge o la dissort d'algun cap de cordada de nom memorable... Què en podré dir jo que no caigui en la banalitat o el ridícul? Comencem, potser, com feu D'Ors amb la Ben Plantada, fixant-ne les proporcions exactes, aparentant una objectivitat i un deseiximent que ens són ben aliens. La travessia clàssica de la Meije: cursa D, rocosa amb algun tram mixt, que es desenvolupa entre el refugi del Promontoire a 3092 m i la vall de la Romanche a 1667 m, passant pel refugi de l'Aigle a 3441 m. Es travessen dos cims principals: El Grand Pic (3983 m) i el Doigt de Dieu o Meije Central (3974 m). Nombrosos passos de III grau, diversos rappels (cal dur dues cordes), un couloir generalment en glaç viu, 900 m de desnivell de pujada i 2300 de baixada. Ruta molt poc evident i difícil de trobar entre el Promontoire i el Glacier Carré. Retirada molt problemàtica a partir de la bretxa Zsigmondy. La roca: un granit magnífic. Sortida del Promontoire a les 4:15; refugi de l'Aigle a les 13:30; arribada a la vall a les 17. Bon temps al matí. Tempesta a partir de les 14 hores.
"...has vist els cossos / i les distàncies. Ara calcula / les masses, les vibracions dels cors", ens diu Gabriel Ferrater a "Mecànica Terrestre". Cansat d'aquelles guies on només hi trobem una línia de punts orlada de xifres romanes (V, IV+, 6b), miraré d'explicar el que jo he vist i el que jo he pensat, al llarg de la via. Comencem deixant ben clar que els passos d'escalada no arriben al quart grau. La bellesa de la Meije, com la del Château Margaux, no prové de la seva graduació: Tercer grau, i encara en passos aïllats. Però tampoc mai no estarem per sota del segon grau. No hi ha, tampoc, passos atlètics o tècnics: es tracta només d'adherència i equilibri. Tercer grau vol dir que tot muntanyenc amb un mínim d'entrenament en escalada podrà superar tots i cada un dels passos clàssics de la via de la Meije. Recordem-los breument: el pas del crapaud, poc després de la sortida del refugi, una curta superació la dificultat de la qual prové més de l'hora del dia en que s'ha d'afrontar (quarts de cinc del matí, a la llum de la frontal) que d'altra cosa; el couloir Duhamel, fàcil, però extraordinàriament feréstec; la dalle Castelnau, esdevinguda fàcil degut a l'adherència del calçat actual; el Dos d'Ane que mentiria si digués que recordo com és; dues xemeneies sense nom que em van semblar especialment dures; la dalle des Autrichiens, anomenada així perquè constitueix una variant oberta per la cordada dels Zsigmondy quan baixaven de fer la primera travessia de la Meije; el pas du chat, formidablement aeri; el cheval rouge i, sobretot, el ressalt que el segueix, potser el pas més dur de l'ascensió.
No hi ha passos objectivament difícils, però, quin ambient més salvatge i feréstec, quin buit immens ens envolta arreu! Quina basarda pensar en una eventual tempesta, en haver de descendir, encalçats pel mal temps, aquest enigma de pedra sense fil d'Ariadna!
"La vista m'importava ben poc; no havia pujat al cim de la Meije per admirar un panorama", ens conta Coolidge. Bé que es deu veure la cara nord dels Ecrins i tota la immensitat dels cims del l'alt Dauphiné, però la mirada difícilment hi para esment, polaritzada per l'espectacle punyent del serrat que, entre el Grand Pic i el Doigt de Dieu, cal seguir. Es difícil lliurar-se a la contemplació bucòlica quan al teu davant la continuació de la cursa es presenta tan aèria, tan formidable...
La bretxa Zsigmondy ha sofert, d'ençà de la primera ascensió, diverses modificacions substancials. Es ben sabut que, a l'any 64, va produir-se un despreniment monumental que va malmetre l'itinerari original. Aquest utilitzava la cèlebre fissura Zsigmondy que, després de l'esfondrament, resulta inabastable. Més recentment, un altre esfondrament ha tornat a modificar el fons de la bretxa, però no sembla que n'hagi augmentat la dificultat. L'itinerari actual flanqueja el pic Zsigmondy (la primera dent) pel seu costat nord. Això vol dir glaç i dificultats molt variables. Fa força anys, s'hi va col.locar un cable que permet una assegurança precària i inestable. Per a mi el flanqueig i el couloir de gel que ens torna a l'aresta van constituir, decididament, la part més compromesa de la travessia. Quan, vençut el couloir, s'arriba en la bretxa entre la primera i la segona dent, hi ha motius per lliurar-se a l'alegria: l'escalada, a partir d'aquest punt, serà una festa: una dansa per un fil suspès entre dos abismes, però una dansa clarament fàcil. I a l'arribada a la quarta dent, la Meije central, que extraploma sobre la vall dels Etançons, la joia ja es fa incontenible: les dificultats han acabat i el refugi és proper. Es ara quan mirem el panorama al nostre voltant, del Râteau a les cases de la Grave, dels Ecrins a la formidable paret sud del Grand Pic, per on passa la via Allain-Vernet. Un rappel de quaranta (obligatori) ens permet de saltar la rimaia i una ràpida lliscada per la gelera ens durà en ben poc temps al minúscul refugi de l'Aigle. Ara ja no hi fa res que encara haguem de descendir 1800 m ni que la tempesta es desfermi!
Les ombres del vespre es van fent denses, però no vull encendre la frontal. Baixo, sol, pel camí del Soreiller a les Etages. Acabo de fer la Dibona i una estranya alegria m'omple el cos i fa la meva pell permeable a un benestar profund que irradia tot el que m'envolta. Res no se sent i és molt fosc, però la muntanya sembla manifestar-se en un seguit de sensacions tàctils. Abans d'ahir era a la Meije, avui he pujat la Dibona per la via de la cara sud, una altra via clàssica que representa, però, una època diferent de l'alpinisme. La Meije ens parlava de Castelnau i Gaspard, aquí els passos són les canaletes Stofer, el flanqueig Livanos, la variant Berthet, el descens per la via Mayer-Dibona...
Reflexiono sobre el que sembla ser una pèrdua general d'interès per
l'alpinisme. A la travessia de la Meije érem, en un dia de plena
temporada, quatre cordades, totes
amb guia, totes formades per gent d'una certa edat. N'hi ha prou amb
fullejar el llibre del refugi per veure que aquesta és la situació
habitual. El mateix vaig observar fa un any al Weisshorn. No és gens
freqüent el trobar gent jove a la muntanya. Convindreu amb mi en que
sembla haver-se produ
L'esport de la muntanya es troba en un moment de crisi que podria comparar-se al que, cap als anys trenta, va produir-se en l'esquí. La constatació de que, evitant la pujada mitjançant un remuntador mecànic, podia arribar-se fàcilment a habilitats insospitades en el descens, juntament amb el fet que esquiar per una pista trepitjada és infinitament més fàcil que fer-ho per la neu verge, van representar una ruptura -una "crisi"- que va fer bifurcar l'esquí en un mínim de tres esports diferents. Una cosa semblant està passant ara a la muntanya: l'evidència de que equipant la roca amb un nombre suficient d'anclatjes molt sòlids i amb un entrenament constant i repetitiu pot adquirir-se una habilitat sorprenent en l'escalada, obre tot un atractiu món de noves possibilitats. "Això és, per a mi, la integral de Peuterey" em deia no fa gaire un xicot del CADE, mostrant-me un petit bloc de roca que hi ha prop de Sant Benet. Frases com aquesta mostren clarament l'estat de "bifurcació" -de crisi- del món de la muntanya. Caldrà esperar el moment, potser ben proper, en que l'escalada esportiva es clarificarà com un esport de competició plenament diferenciat, com poden ser l'halterofília o el llançament de javelina. La muntanya, és clar, seguirà essent una altra cosa.
(Article aparegut a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya)