De les innombrables muntanyes de la Terra, totes, llevat de ben poques, ens estan, per sempre més, prohibides. No hem de pujar tots els cims que el nostre delit ens fa somniar, ni podem abastar tots els vents de totes les carenes. Sols amb esforç i amb incessants amor i força ens és permès, mentre som moridors, de fer els camins que ens faran compartir, per breus moments, la gran serenor de les muntanyes. Però no les hem d'assolir mai totes, perquè el nostre temps és finit i breu, perquè la nostra força es escassa, perquè mai no reculem en el camí on ens espera la Vella Dama. Com n'és de curt el nostre temps i com en són d'altes i llunyanes les nostres metes! Ens caldrà tota la forca del nostre esperit, tan ple de dubtes, tot el tremp del nostre cos petit, si volem fer el camí que ens pertoca, abans no arribem a la carena temuda, al cim desconegut.
Ara que en Lluís és més enllà del cansament i de l'angoixa, alliberat per sempre dels nostres estrets límits, em pregunto si podem trobar consol en les muntanyes, si tot el que hi hem après ens pot fer entendre (i acceptar) el cop brutal del Dallador Cec. Els muntanyencs, que coneixem i acceptem les nostres limitacions humanes, podem encarar-nos amb la més gran, la més temuda?
Hem après a acceptar el fred i la fatiga, hem après que ens cal la forca i la humilitat, el desig i la serenitat. Hem après que tot és bo: el dia lluminós i la nit hostil, la diversitat de les neus i dels vents, fins i tot el mal temps. I tot és bo perquè tot respon al ritme ancestral de la natura: la successió dels dies i les nits, la roda dels vents, el pas de I'any.
Com estimem i comprenem, els muntanyencs, el pas de l'any! Les fines neus primeres, quan el camí del sol és breu; la revinguda de les fonts, quan les cotes altes són encara ben blanques; la plenitud de la llum, quan el delit ens du a la gran muntanya; la irracional bellesa dels moments on la natura sembla morir una mica: la tardor, el capvespre...
Ah, si els nostres dies poguessin conformar-se als ritmes successius de la natura! Si visquéssim d'acord amb els arbres i els torrents, amb els cicles de la vida! Potser llavors sí que podríem entendre que tot ha de ser bo i que tot ens ha estat donat a fi de bé.
Mentre busco unes fugisseres paraules que ens duguin consol, recordo els moments que en Lluís i jo vam viure a l'àmbit de les muntanyes i miro de treure'n ensenyament i ajuda. Penso també en les ocasions en que la renúncia a l'objectiu cobejat i inabastable ens havia fet més forts. Penso en els moments de mal temps. Penso també en els moments on, malgrat tots els mals averanys, calia sortir endavant, amb força, ara mateix. Sempre era ell qui ens comunicava l'energia que ens posava en marxa, contra el vent, contra la nit, en l'esperança del bon temps.
Havíem pujat fins a la cabana Guggi, al peu del Mönch i la Jungfrau, sota una fina pluja. A les tres del matí feia mal temps; també en feia a les quatre. Volíem renunciar al cim i va ser ell, com tantes altres vegades, qui ens va esperonar a fer el camí que ens duria, en poques hores, al bon temps.
Recordeu la nostra ascensió a l'Aletschhorn, ara fa uns anys, qui hauria gosat, malgrat la pluja i el mal temps, pujar en aquell refugi? Qui podia haver esperat que l'endemà el déu dels vents ens oferiria, a uns pocs que havíem arribat a la cabana Oberaletsch, el do del sol i la calma?
Aquesta energia tossuda, aquesta esperança que tots hem conegut, estaven modulades per un capteniment assenyat i prudent i, sobretot, per una altíssima estimació dels valors de la cordada i la companyonia. Perquè ell tenia un esperit sempre amatent i obert a l'amistat i tenia, en el grau més alt, les virtuts que fan del bon muntanyenc l'home més senzill i més noble de la terra.
No sóc capaç de fer un resum acurat de la carrera alpina d'en Lluís Serraïma; sols puc testimoniar les activitats dels últims vuit anys de la seva vida, quan tantes vegades ell, el veterà, havia fet cordada amb mi, l'inexpert.
Tots sabem que coneixia molt bé el Pirineu i els Alps, principalment els Alps suïssos, per als quals tenia una especial predilecció.
Practicava l'esquí de muntanya i l'escalada i també l'excursionisme en el seu aspecte més tradicional. Participava activament en les tasques de la Secció de muntanya del Centre, en els rallies, en les sortides col·lectives, en els campaments als Alps que es feien fa uns anys. El podíeu haver trobat a la paret de Terradets, o en una canal glaçada del Cadí, o fent la travessia amb esquís dels tres colls de Núria. També l'hauríeu trobat fent de control en un rallie o pujant al Costa Pubilla des de la seva casa de Navà...
Però tots els que el coneixíem sabem que allò que ell més s'estimava era l'alpinisme clàssic als grans cims dels Alps. Citant de memòria, puc recordar que havia pujat al Mönch i a la Jungfrau, al Grünhorn, al Finsterarhorn i a l'Aletschhorn, al Berner Oberland. També havia assolit el Gran Paradiso, el Mont Blanc i els Écrins. Havia fet la travessia del Gran Combin, entre les cabanes de Valsorey i Panossière, i també el Pigne d'Arolla. Coneixia molt bé les muntanyes de la Vall de Zermatt, havent realitzat les ascensions de la Dent Blanche i del s Rothorn, Matterhorn, Breithorn, Dom, Pollux i Monte Rosa. Va pujar dues vegades al Weissmies. També havia pujat al Nadelhorn i al Lagginhorn, a la Vall de Saas; a l'agulla Divona i al cim dels Bans, a l'Oisans, a la Pointe de Zinal i al Besso, a la Vall de Zinal; al Ebnefluh, al Misaun...
Finalment, va assolir la punta Whymper, a les Grandes Jorasses, de la qual ja no va poder tornar. Era el primer dia d'agost de 1988. Quan descendia cap al refugi Boccalate, fent cordada amb l'Ernest Gutièrrez, es va produir, a uns quatre mil metres d'alçada, un accident les causes del qual no es coneixen. L'Ernest va sofrir greus lesions i en Lluís va resultar-ne mort a l'acte.
Ell ha tingut el més bell fossar que Déu ha creat a la Terra. Descansi en pau!
(Article aparegut a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya)