A ponent de la Valsavarenche, a llevant de la Valgrisenche, en un indret bucòlic i amable, però amb un cert contrapunt de severitat, trobarem la vall de Rhemes, una petita joia alpina dintre de la vall d'Aosta, un centre de primer ordre per a gaudir de l'esquí de muntanya. Després de la visita que varem fer a aquesta vall una colla de muntanyencs del Centre, la primavera del 95, m'adreço, des de les pàgines de la nostra MUNTANYA, a tots els que encara no conegueu els plaers que aquesta contrada poden oferir a l'excursionista adelerat de neus i cims magnífics. Serveixin aquestes notes, doncs, com a suggeriment i recomanació, amb la seguretat que, per poc que els deus alpins us siguin propicis, no en sortireu pas defraudats.
La ruta d'accés a la vall de Rhemes comença poc abans de la ciutat d'Aosta, venint de Chamonix. Es tracta, al començament, de la mateixa carretera que duu a la Valsavarenche. Ben aviat, però, deixem el camí del Gran Paradiso i, per una ruta d'un pendent exagerat, travessant racons d'un pintoresquisme deliciós, els petits llogarrets de la vall de Rhemes van desfilant pel nostre davant: Coveyrand Vieu, Melignon, Chanavey, ... fins arribar en un lloc bellíssim anomenat Bruil que es troba a 1.723 metres d'alçada i es considera el nucli central de Rhemes-Notre Dame. Ben sovint, la ruta resta interrompuda en aquest punt i podrem així, després d'uns 850 km de carretera, calçar-nos finalment els esquís. En altres casos, podrem dur l'auto una mica més enllà, fins a Pelaud, a 1.811 metres d'alçada. A Bruil, a més d'una interessant capella valdostana, hi podeu trobar un allotjament molt convenient, pertanyent a la xarxa d'albergs de l'anomenat turisme agrícola.
Per un camí que comença ben planer i que, més endavant, fa alguna drecera, arribareu al refugi Benevolo, a 2.285 metres d'alçada: us trobareu, aleshores, en un lloc privilegiat, envoltats per un ampli ventall de possibilitats muntanyenques. Des d'aquest refugi, dirigit per uns guardes d'una professionalitat i simpatia immillorables, podreu planejar i dur a terme un bon nombre d'ascensions i travessies. Es tracta, en general, d'excursions d'una dificultat moderada, amb uns desnivells que no són mai excessius. Tampoc no es tracta, però, d'una zona banal: el contrast entre les suaus geleres i les parets dolomítiques dóna força caràcter a les ascensions i l'existència, com veurem, d'alguns passos clau ben agosarats ens farà aprofitar a fons les nostres habilitats amb les fustes.
En l'apartat de dificultats convé deixar ben clar que la capçalera de la vall de Rhemes és, clarament, una zona d'esquí de primavera. Gairebé totes les ascensions i travessies tenen algun indret que només és factible amb una neu totalment segura. Així, per exemple, l'accés a la Comba di Golettaz, molt aeri, requereix unes condicions òptimes del mantell nival, si no volem que l'ascensió esdevingui un joc perillós. El descens de la vall de la Gran Vaudalaz, excel.lent cloenda d'una estada al refugi Benevolo, acaba en una dreta canal que recull el desguàs de totes les allaus de la vall i que, per tant, seria insensat de recórrer si la neu no estigués totalment estabilitzada. Fins per dur a terme la més senzilla de les ascensions, la de la punta Galisiaz, cal realitzar un llarg i exposat flanqueig que, si amb bona neu és una passejada fàcil, podria ser, amb neu inestable, ben desagradós.
Abans de passar revista a les múltiples possibilitats d'aquesta zona, deixeu-me que deixi constància de l'activitat que varem dur a terme, des del refugi Benevolo, deu socis del Centre, durant la Setmana Santa del 1995. Arribàvem a Rhemes-Notre Dame el dissabte a primera hora de la tarda, amb un temps magnífic i unes bones condicions de neu. El diumenge de rams, a primera hora, pujem al refugi i, un cop allí, un grup puja a la Punta Palettaz (3.024 m) i un altre grup fa la punta Galisiaz (3.346 m). Tots dos troben una neu excel.lent i tornen al refugi satisfets i eufòrics. L'endemà anem tots junts a la Punta Calabre (3.445 m), un dels cims més esquiables de tota la zona. La qualitat de la neu és fenomenal però, malauradament, una espessa boira que apareix exactament al moment d'iniciar el descens, ens obliga a esmerçar tots els recursos de l'orientació per tal de no errar el bon camí. El dimarts, amb un temps novament perfecte, un grup puja al característic cim de la Granta Parei (3.387 m), mentre que uns altres van a la Punta Galisiaz (3.346 m). Quan els dos grups es retroben al refugi, tothom afirma que la seva neu era la millor de totes. El dimecres, que era el dia de tornar a casa, s'acaba de posar de manifest el tradicional individualisme català: n'hi ha quatre de la colla que ja havien baixat a la vall la tarda anterior; n'hi ha un altre que baixa directament cap el cotxe; la resta puja al coll de la Gran Vaudalaz; del coll n'hi ha un de nosaltres que puja la Punta Palettaz (3.023 m) i un altre que puja al Gran Vaudalaz (3.272 m); finalment, en una esquiada memorable, baixen tots per la vall de la Gran Vaudalaz. L'estret canaló final d'aquesta vall posa, doncs, cloenda a una excursió ben reeixida.
Al refugi Benevolo conflueixen tres geleres que ens serviran per dividir els cims de la zona en tres grups: la gelera del Fond, la de Tsanteleynaz i la de Golettaz. També caldrà parlar de la vall de la Gran Vaudalaz.
El cim més característic d'aquesta zona i un dels més visitats de la vall és la Punta Galisiaz (3.346 m). Ès un cim amb dolços pendents, molt esquiable i força senzill. S'arriba amb esquís fins el capdamunt i el panorama que ens ofereix és de primer ordre: pensem que ens trobem justament entre el parc nacional del Gran Paradisso i el parc nacional de la Vanoise! A la sortida del refugi cal fer un llarg flanqueig per la dreta del torrent del Fond, del qual ja hem parlat abans. La ruta ordinària entra a França pel Col Basagne i remunta la gelera de Basagne fins el cim, però també es pot pujar o baixar del cim directament per la gelera de Lavassey. Segons l'estat nival, caldrà fer atenció a les esquerdes.
El Roc Basagne (3.220 m) és un cim molt elegant que es troba a ponent de l'anterior. La seva ascensió es fa pel coll del Fond. Tan el coll del Fond com el coll Basagne donen accés a la vall de l'Isère i permeten combinar travessies molt interessants amb el refugi de Prariond. Més a llevant, el coll de Nivoletta ens permet la travessia cap el refugi Città di Chivasso a la Valsavarenche.
Aquesta coma glacial està presidida per l'altiu cim de la Tsanteleynaz (3.601 m), molt cobejat pels esquiadors però, al mateix temps, d'accés compromès. Només és factible quan les condicions del pendent final són molt bones, cosa no gaire freqüent. Quan nosaltres hi varem ser, aquest pendent estava en glaç viu i l'ascensió de la famosa Tsanteleynaz era, si no impossible, totalment desaconsellable. Dintre aquesta mateixa coma hi ha, de totes maneres, dos cims magnífics, absolutament recomanables: la Punta Calabre (3.445 m) i el Roc del Fond (3.351 m), que poden combinar-se en una jornada. Al primer hi arribarem amb els esquís als peus, mentre que el segon potser requerirà que ens calcem els crampons. El descens per la gelera és magnífic. El coll de Rhemes, just a ponent del Roc del Fond, és un pas cap a la Vanoise que ens permet combinar alguna travessia interessant, utilitzant el refugi de Prariond.
Per tal d'accedir a la gelera de Tsanteleynaz tenim dues opcions: podem entrar directament a la vall des del refugi, per uns pendents molt drets, o podem contornejar el Truc Santa Elena i accedir a la gelera per un camí força més planer. En qualsevol cas, la pujada per la gelera és altament espectacular, per tal com transitarem una bona estona per sota de les altíssimes parets rocoses de la Granta Parei.
Aquesta tercera vall, tot i confluir juntament amb les altres dues, es presenta totalment individualitzada. Això és degut a que l'alta paret que dóna nom al cim de la Granta Parei (3.387 m) es prolonga en tota una llarga cinglera que converteix la coma de Golettaz en una autèntica vall penjada. L'accés en aquesta vall des del refugi Benevolo és força difícil i només és factible si la neu està totalment estabilitzada, com ho estava en el nostre cas. Al llarg de la cinglera que hem esmentat, davant del refugi, hi ha diverses canals per on els esquiadors més hàbils deixen, de vegades, les seves traces agosarades. Per a la majoria d'esquiadors, però, hi ha només un únic punt d'accés del refugi a la coma de Golettaz: Cal remuntar unes pales dretíssimes, en direcció sud, fins arribar en un punt clau on, girant cap el nord i fent un curt i espectacular flanqueig, s'accedeix a l'ampla vall superior, on ja els problemes han acabat. Aquest pas tan aeri captiva fortament l'esperit, principalment a la baixada. Ès evident que ens cal saber reconèixer aquest pas sense error si volem poder retornar al refugi! En Josep i jo, baixant adelerats de la Granta Parei, varem passar de llarg aquest punt clau i varem estar a punt de fer les nostres primeres pràctiques d'esquí extrem... Assenyadament, varem tornar a posar les pells per remuntar fins a trobar el lloc per on havíem pujat.
Un cop superada la cinglera es presenta davant nostre un panorama esplèndid, ple de possibilitats. Podem, per exemple, escollir el cim de la Granta Parei, potser el més característic de la zona. Els esquís s'han de deixar uns metres per sota del cim, el qual està format per una fina aresta que, per l'altra banda, cau en un formidable penya-segat sobre la gelera de Tsanteleynaz. Ès un cim molt fotogènic, magnífic. Amb menys esforç podem pujar la Becca della Traversière (3.337 m). També podem passar el coll Bassac i accedir al refugi Mario Bezzi, a la Valgrisenche, on tot un nou ventall de possibilitats alpines ens espera. Un altre cim magnífic de la zona és la Grande Traversière (3.496 m), però per accedir-hi haurem de superar un altre graó rocós, fent un flanqueig de fort pendent.
Per completar la descripció dels cims que envolten el refugi Benevolo, direm ara alguna cosa sobre els cims de la vall de la Gran Vaudalaz. Aquesta vall és la primera vall lateral per la dreta de la vall principal i culmina en el cim de la Gran Vaudalaz (3.272 m). Aquest cim i aquesta vall representen, quan les condicions de la neu ho permeten, la millor manera de deixar el refugi Benevolo i retornar a la vall. El recorregut natural consisteix en pujar del refugi al coll de la Gran Vaudalaz. Un cop allí podem optar per pujar a la Gran Vaudalaz, un excel.lent mirador, encara que poc esquiable. Com a alternativa, tenim la curta ascensió a peu a la Punta Palettaz (3.024 m). Finalment, ens restarà el vertiginós descens per l'esplèndida vall de la Gran Vaudalaz. Són més d'un miler de metres de desnivell per unes pales sublims, per acabar en un estret canaló, del que ja hem parlat més amunt: Una gran plaer alpí, per poc que les nostres cames i la neu estiguin a l'alçada de les circumstàncies!
Tot això que hem dit, i algunes altres coses que ens hem deixat, tenim al nostre abast des del refugi Benevolo, al capdamunt de la vall de Rhemes. Si, més ambiciosos i més entrenats, ens abelleix la travessia, les possibilitats ja són innombrables. D'una banda, molts dels cims que hem citat poden combinar-se de manera que en puguem fer l'ascensió de dos o tres en una sola jornada. Ja hem indicat els colls que uneixen el refugi Benevolo amb el refugi Città di Chivasso i, per tant, amb la zona del Gran Paradisso. També hem vist com és fàcil de travessar cap al refugi de Prariond i enllaçar, d'aquesta manera, amb la Vanoise i, més enllà, amb l'alta Maurienne. A ponent, tenim el refugi Mario Bezzi, amb un munt d'ascensions interessants, com el Truc Blanc (3.405 m), la Becca di Giasson (3.202 m), la Grande Rousse (3.516 m) o la Punta del Nant Cruet (3.610 m). deixo a la vostra imaginació el programar "altes rutes" per aquestes boniques valls. Una combinació que es fa sovint consisteix en començar per la zona del Gran Paradiso i enllaçar després amb la vall de Rhemes, per acabar, potser, a la Vallgrisenche.
Aquest treball està basat en: El mapa 1:25.000 de l'Istituto Geografico Centrale (full 102, "Valsavarenche, Val di Rhemes, Valgrisenche"); un article a la "Rivista della Montagna", n. 61, març de 1984; el llibre "260 Sommets a Skis" de R. Klappert i les observacions personals de l'autor.)
(Article aparegut a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya)